EL Barça a quarts!

Detalls

Categoria: Reflexions pròpies

Publicat el 08 Març 2006

Visites: 2568

Feia molt de temps que no sortia d’un partit tant enfadat com ahir... Si!, el Barça va eliminar el Chelsea, varen fer un partit amb molt de cap, amb una defensa soberbia i un atac poc incisiu però molt insistent. Vaja, el que tothom reclamava a Rijkaard l’any passat a Stamford Bridge...

I doncs, quin és, el motiu de la meva ambivalència? El Futbol! Ahir, una vegada més no va triomfar, no puc entendre quin romanticisme més estrany envolta aquest esport, per una banda tenim un equip (Chelsea) que practica un futbol patètic, rocós, covard i totalment avorrit, esperant el descuit del rival per clavar-li una punyalada mortal. Es un futbol que dona bons resultats, de fet, hi ha molta gent al món que els agrada aquest estil, suposo que serà pel resultadisme existent i la vacil·lada posterior. Però jo no hi crec amb això, potser perquè sóc del Barça, i des que tinc us de raó he vist un equip que juga per l’espectacle, que busca la portaria contraria a cada partit, que intenta fer un joc vistós i bonic, que tant li fa si juga a casa o juga fora... ells al atac! tocant, tocant i tocant, que busca cracks com Ronaldinho que ens facin veure que el futbol per molt estudiat que estigui mai podrà fer res contra la màgia del qui estima la pilota, del qui la mima i la tracta com si del seu fill es tractés...

Tot això per dir-vos que no puc entendre com el Chelsea, ahir, va marxar del Camp Nou amb un 1-1, si bé, es veritat que ells van arribar més clarament a l’area del Barça (recordem Crespo), no van practicar un bon futbol, ni a la anada ni a la tornada, tot i amb això, podien haver passat.... això es el que amb posa de mala llet... i per “colmo” l’àrbitre els hi regala l’empat... perquè el futbol d’atac no triomfa contra la tirania global del futbol defensiu i la frase de “ganar a cualquier precio”... Ahir la davantera del Barça hagués tingut que posar una marxa més com varen fer a Stamford Bridge l’any passat i fotrals-hi un carro de gols! Però potser aleshores, el carro, en l’haguessin fotut a nosaltres, i jo... ara, estaria parlant de romanticisme i bon futbol, però fora de la Champions.....

En fi, el nostre camí cap a Paris segueix el seu rumb!

Visca el Barça i Visca El Futbol d’atac!

Per cert, aquesta es la cara, de la derrota....

Ramón Chao: Visca Catalunya!

Detalls

Categoria: Política

Publicat el 07 Març 2006

Visites: 2883

Desprès d’unes merescudes vacances a Portugal, ja torno a ser aquí, disposat a gaudir d’un F.C. Barcelona – Chelsea que es presenta memorable, i no pel fet de passar a quarts, sinó per la pallissa que s’enduran del ‘Coliseum‘ blaugrana...

Dit això, us passo un fabulós article del Ramón Chao, pels qui no el conegueu heu de saber que a part de ser el pare del Manu Chao es redactor en cap del servei América Latina en Radio France International col·laborador de Le Monde Diplomatique i organitzador del prestigiós "Premio Juan Rulfo". Doncs bé, en la meva busqueda d’intel·lectuals que defensin la veritat i expressin de manera pedagògica la realitat catalana, finalment veig la llum i començo a trobar alguna coseta.... no entenc perquè no hi ha més intel·lectuals, artistes i gent del gremi que surtin a donar la seva opinió....

Gràcies Ramón!

¡Visca Catalunya!

| RAMÓN CHAO | |

ME GUSTAN los catalanes porque a lo largo de su historia acogieron e integraron a íberos, fenicios, cartagineses, griegos, romanos, judíos, árabes y toda clase de charnegos y sudacas, sin conocer los problemas que afectan ahora a Francia; es un ejemplo.

Me gustan los catalanes porque ya el 7 de abril de 1249 (uno va hacia Matusalén) el rey Jaime I nombró a cuatro prohombres de Barcelona (los paers) para dirimir los conflictos de la ciudad sin violencias ni reyertas. Esos hombres sabios, que pasaron a cien en 1265, (el Consell de Cent), iniciaron el sistema del gobierno municipal de Barcelona. Gracias a ellos reinó allí la concordia, y antes de empuñar las armas prefirieron siempre emplear la razón.
Me gustan los catalanes porque en toda su historia no han ganado ni una sola guerra, y encima les da por conmemorar como fiesta nacional una de las batallas que perdieron en 1714 a manos de las tropas de Felipe V de Borbón. Cataluña había dejado de ser una nación soberana. Desde entonces, cada 11 de septiembre muchos catalanes y catalanas, como hay que decir ahora, se manifiestan para reclamar sus libertades.
Me gustan las catalanas porque una de ellas, joven y bien plantada por cierto, no vaciló en pegarse a mi espalda durante cuatro días en el asiento trasero de una Vespa cuando recorrí la península en pos de Prisciliano.
Me gustan los catalanes porque tienen de emblema un burro tenaz, trabajador y reflexivo, muy alejado del toro ibérico cuyas bravas y ciegas embestidas lo abocan a la muerte. Estos animales son de una raza registrada, protegida, y prolíferos sementales. Al igual que el cava, se exportan a numerosos países para mejorar la especie autóctona, como a Estados Unidos, donde crearon el Kentucky-catalan donkey . Y allí no piensan, ni mucho menos, en boicotearlos.
Cierto es que en el carácter catalán confluyen las virtudes del asno. Pero los rasgos diferenciales no se limitan a los de este cuadrúpedo. La población catalana se define por una doble característica : el seny y la rauxa . El seny implica sabiduría, juicio mesurado y sentido común. Tenía seny aquel catalán que iba en un compartimiento de un tren al lado de la ventanilla. Tiritaban de frío y los otros pasajeros le pidieron que la subiera: «Es igual», contestó a varias solicitudes, hasta que un mesetero se levantó furioso y alzó la ventanilla... ¡cuyo cristal estaba roto! «Es igual», volvió a repetir el buen hombre con toda su santa cachaza.
Al seny le responde la rauxa , asimilable a la ocurrencia caprichosa, la boutade (frase ingeniosa y absurda). Cuando de joven y surrealista Dalí iba en el metro y veía a un cura con sotana, le decía: «Siéntese, señora». La alianza de estas dos facetas en un solo individuo forma el carácter catalán, que se comunica, se comparte y se aprecia. El otro día al regresar a París en avión desde Barcelona quise ayudarle a un pasajero, dada la exigüidad del espacio, a ponerse el abrigo: «No, por favor, no se moleste, que bastante trabajo me cuesta a mí sólo». Pero lo más refinado lo percibí en el taller del ceramista Artigas. Él y Joan Miró estaban trabajando en el mural del aeropuerto de Barcelona. Le pedí a Miró que le dedicara una lito a mis hijos. Puso: «Para Manu y Antoine afectuosament». Cuando la vio Artigas hizo este parco comentario: «Te lo escribió en catalán para ahorrarse una letra».
Me gusta Cataluña porque allí, según Arcadi Espada, don Quijote recobró la razón, sin duda contagiado por el seny . Me hubiera dado mucha pena que el Ingenioso caballero muriera loco.
Me gusta Cataluña en fin y sobre todo porque uno de mis hijos eligió su capital para vivir en ella por ser una ciudad abierta, tolerante y discreta.

Missatge subliminal o error casual??

Detalls

Categoria: Reflexions pròpies

Publicat el 24 Febrer 2006

Visites: 2858

Darrerament sempre tinc el mateix problema, m’he enganxat tant a la radio que ja no tinc, cap imatge al cap de les notícies que escolto... aquest fet, té dos punt de vista.

Per una banda, no me d’empassar la “merda” de televisió que tenim... on la informació i l’oci, tenen un esperit molt lleig i poc ètic. Però per contra, la televisió es posseïdora de la imatge i aquest concepte: “val més una imatge que 1000 paraules” realment, té una subtil importància alhora de fer-se una opinió.

Tot això per dir-vos que últimament m’he enganxat a una web, YouTube. Bàsicament, es una base de dades, de vídeos de la gent, que a més, es comparteixen per la xarxa....

el més sorprenent ? hi trobo tots aquells talls de noticies escoltades, però mai vistes, i que per tant, tinc “nomes” la paraula de la persona que esta informant... i aquest concepte amb porta al títol del post: Missatge subliminal o error casual??

Aquí us deixo el vídeo de l’últim escàndol de TVE... si teníem l’Urdaci, ara sembla que se’ls i colen, imatges....

A la radio escoltava un representant de TVE defensant-se de les acusacions del Partit Popular... home, per una vegada sembla que tenien raó, no?

Tota aquesta historia es similar a un article penjat en aquesta web, i de la qual jo en soc partícip... ja que amb vaig indignar molt amb els motius, del suposat error... només conec 4 persones que es van donar compte del fotograma “colat” entre les imatges dels atemptats de Nova York, l’11S.

L’article: Superman i els atemptats de l'11 de septembre de 2001

Per cert, si algu més ho va veure, que amb digui, que no van ser visions! Tanta gent dient-me que estaba boig...