iPhone danunci vs iPhone real
- Detalls
- Categoria: Informàtica/Tecnologia
- Visites: 2911
Aquí us deixo una comparativa boníssima de la velocitat que suposadament té el super-mega-guai iPhone i la pura i dura realitat....
Creences, religió, Fe...
- Detalls
- Categoria: Reflexions pròpies
- Visites: 3475
Jo sóc agnòstic. Considero que ser ateu seria una mica agosarat, posat que no puc demostrar la no existència de Déu i per tant no la nego. Tot i que Ayn Rand amb més criteri que jo, considera que els negatius no és proven. Segons les lleis de la lògica (no us perdeu el vídeo, més avall).
Jo, no em posaré a debatre si existeix o no un Déu. Com he dit abans ningú pot demostrar-m'ho. Es més, les diferents religions amb diran que és un acte de Fe. Hi aquí arriba el que no entenc, milers i milers de persones perden el cap per una cosa que no és demostrable, alguns fins i tot fan bogaries en nom d'aquestes religions. I tot, en el fons, per una cosa que no saben si és certa o no. Jo entenc que existeixi la Fe. De fet, ajuda a molta gent a no tornar-se boig els últims dies de les seves vides o en situacions límits per marxar tranquils o sortir-se'n. Però tot això és la necessitat de buscar un referent, podria ser el Sol o en Michel Jordan, si tens Fe tot és possible. Vull dir, que tot estar el nostre cervellet, la qüestió, és creure-ho.
En medicina quan es prova un medicament nou és fan proves amb voluntaris, a uns se'ls dona el medicament que volen treure el mercat i els altres un de fals, un que no fa res. Evidentment els voluntaris no ho saben. Doncs han comprovat que hi ha alguns pacients que és curen(amb el fals), senzillament perquè s'ho creuen (efecte placebo).
Recordeu els nois de “Viven”, aquella gent que es va quedar tirada enmig dels Andes. Expliquen que els primers dies, el supervivents que no creien que es salvarien anaven morint... i només els més obstinat i optimistes anaven salvant els dies... La majoria eren catòlics.
En fi, que no és una qüestió de Fe, de Religió o de Déu. Es una qüestió de referents... en uns casos pot ser una pastilla (efecte placebo) en altres un referent religiós. Però tots ells tenen una cosa en comú, són mecanismes per activar el nostre cervell i fer-lo actuar d'una manera diferent sobreposant-se o rendint-se. Res més.
Tot això, és una reflexió en veu alta molt personal, que ningú s'enfadi ara.... de ven segur, que el boig de la ciutat sóc jo.
Us deixo un parell de vídeos molt interessants, el primer és una entrevista a Ayn Rand (filosofa i escriptora) el segon és un divertit monòleg George Carlin (còmic).
Oleguer Presas, carta oberta.
- Detalls
- Categoria: Articles
- Visites: 3263
De ven segur que no ha estat el millor defensa del Barça, jugava amb cor i discreció. També és veritat, que amb ell a la defensa, varem guanyar una Lliga de Campions. Però jo no només admiro l'Oleguer com a futbolista, repeteixo no és cap geni (tot i que per jugar el barça una mica ho has de ser) però com ha persona m'ha demostrat, tenir el cap uns quants esglaons per sobre de la extensa majoria de jugadors mundials que coneix-ho. Parla amb llibertat i correcció, fugin dels tòpic que emmascaren tots els jugadors i per mi això és digne d'agrair si més no com a persona.
Així que des de somiserem volem publicar la teva carta d'acomiadament i desitjar-te sort en la teva nova aventura, esperant que et mantinguis ferm amb els teus ideals i expressis sempre el que pensis sense por els tòpics ni les conseqüències absurdes d'un món absurd.
Quan vaig aterrar al Camp Nou vaig veure com un dels meus grans somnis es feia realitat. Des de petit somiava portar la samarreta del Barça; m'imaginava el Camp Nou ple a vessar i jo jugant per aconseguir el títol de Lliga, envoltat de grandíssims jugadors, i contribuint a aconseguir-lo amb un, dos o tres gols. Evidentment, no tot és possible, però el que pocs anys abans no era més que un somni, un 13 de novembre del 2002 es va fer realitat: jugar al Barça i poder celebrar, amb tot el barcelonisme, els èxits de l'equip.
Vaig arribar sense fer soroll, amb voluntat d'aprendre i donar el màxim de mi per poder continuar amb el somni. Sent conscient de les meves mancances i virtuts, però sobretot tenint present que el que em permetia jugar en aquest equip eren les ganes de fer-ho bé i el sentiment que et fa donar-ho tot al camp. Ja se sap, hi ha dies que et surten millor les coses i altres pitjor però la voluntat de millorar i l'esforç han estat companyes de viatge inseparables durant tot aquest temps. Uns anys en què he pogut gaudir d'experiències inoblidables, com ara les celebracions dels títols pels carrers de Barcelona o al Camp Nou o la consecució de la Lliga de Campions a París. Però aquests moments no serien res sense els petits detalls que els acompanyen: les mostres d'alegria, el suport i l'escalfor de la gent, la complicitat amb els companys, les bromes, les abraçades i sobretot saber que cada títol ha estat la culminació d'un any de treball, caminant junts equip i afició.
Gràcies a tots aquells que han compartit amb mi aquestes experiències i sense els quals no haurien estat possible.
He intentat mostrar-me tal com sóc. He procurat actuar amb professionalitat i amb coherència amb les meves idees. No m'ha agradat mai ser al centre de l'atenció mediàtica però no per això renuncio a expressar els meus pensaments. Tots tenim els nostres i és bo poder-los expressar i discutir lliurement i de manera respectuosa per conèixer els altres i posar-nos a la seva pell. Crec que és la millor manera per avançar cap a una societat tolerant.
Sovint, les meves declaracions s'han utilitzat per crear polèmiques, s'ha volgut llegir entre línies coses que no he dit o s'han fet interpretacions fora del context en què van ser dites. Al llarg d'aquests anys, simplement he expressat la meva voluntat de millorar la societat en què vivim, encara plena d'injustícies, desigualtats i problemes per solucionar.
Gràcies a tots aquells que han fet un esforç per entendre'm i respectar-me, hagin compartit la meva opinió o no.
M'acomiado, doncs, amb una carta, sense fer soroll, tal com vaig arribar. Marxo a Amsterdam a viure una nova experiència vital i on espero poder gaudir dels minuts que no he tingut en els darrers temps i ajudar el meu nou equip a aconseguir èxits. Crec que és el moment de fer-ho i una bona oportunitat per conèixer altres cultures, altres idiomes, un club diferent, nous companys… En definitiva, un bon camí per continuar creixent en tots els sentits.
Així doncs, només em queda dir-vos que seré entre els milions de caps anònims per celebrar junts els èxits de l'equip dels meus somnis. Gràcies per tot i fins sempre.
Una abraçada,
Oleguer
Pàgina 145 de 262
