A primer toc de llum, un bonic despertar després d’una nit d’intensa reflexió. Una aurora boreal de somnis es passeja per damunt de joves cossos espargits, innocents, dèbils, protestant per una mateixa causa.
Fa tres nits que acampo a Sol, epicentre de la ja coneguda com a #Spanishrevolution. L’ambient reivindicatiu, pacífic i voluntuós marquen una concentració que sembla no tenir límits. A cada lluna, es crea una nova comissió, activa, que debat, en el marc del seu propí àmbit, les propostes de millora. Més tard, idees en mà, es convoca l’assemblea general on es tracten tots els temes aprovats en cada una de les comissions; i es redacta el manifest que serà llegit en totes les llengües, inclòs el català. D’altres més quotidianes organitzen el menjar, l’elaboren i el distribueixen, fins i tot a la policia, que amablement la rebutgen per estar de servei. Tot òbviament funciona sense diners, gratuït, solidari, voluntari. De la mateixa manera funcionen infraestructures, encarregada de muntar la “haima” sota la que aixoplugar-se, o la de neteja que mai descansa.
Els lemes unificats criden al to dels timbals reivindicacions com les que segueixen: “Esta democracia no nos representa”; “no hay pan para tanto chorizo”; “el pueblo unido jamás será vencido”. Més enllà, creixen el centenar de pancartes que inunden la plaça de la revolució, molt més humanes: “os dejaremos dormir, cuando nos dejeis soñar”; “el ser humano es maravilloso”; “gracias por venir”; “ ya hemos llegado a sol, ahora vamos a por la luna”.
Però sens dubte, l’emoció s’apodera d’un jove inexpert quan milers i milers de persones mudes aprenen una nova manera d’aplaudir: mans aixecades. Símptoma que l’esperança d’un nou procedir es possible. Proposta duta a terme per la comissió del respecte, que insisteix, amb èxit, que no es tracta d’un “botellón” sinó d’una manifestació.
Joves universitaris, treballadors precaris, becaris sense sou, parats, senyores, mares, pares i nens, homes de tratge, i senyors grans, es passegen cada dia des de les vuit de la tarda per una plaça que ja s’ha quedat petita, decorada per la comissió d’art amb tot tipus de reclamacions. Llibertat d’expressió, respecte, reflexions, i bon rotllo és el to habitual d’aquestes jornades que desperten cada vespre.
Avui m’he despertat mentre tots dormien, ja no quedava res d’aquelles declaracions d’intencions, de l’esforç d’una gran organització, dels crits de protesta, dels somriures, i de l’orgull d’una generació que semblava dormida . Una dona elegant es passeja amb un cistell de xurros, els reparteix als més matiners. Els seus llavis vermells, el perfum car, i el collar de perles ho confirmen, per fi hi som tots.
