El fet diferencial podria haver estat la virtut de la diversitat. No obstant, la pròpia evolució n’ha creat l’antítesi: la discriminació.
Pocs són els que coneixen la localització exacta de la muntanya del Tlachinollan a Mèxic, i menys encara els que sabien de la seva existència. Aquesta és la tasca de Neil Arias, una voluntària com tantes altres disposada a difondre la veu dels que els hi manca.
La casa d’Amèrica abordava ja fa quinze dies la problemàtica del feminicidi, un fenomen tant patent a Sud Amèrica, com a la resta dels continents.
Els experts es donaven cita entorn a taules de cinc persones. Tots feien gala de coneixements infinits, i de currículums eterns; pocs feien arribar el so d’una realitat no patida.
A última hora, i després de dos intensos dies de conferencies, es presentava el plat fort de les jornades, professors universitaris i alts càrrecs de la cort Inter Americana de Drets Humans feien acte de presencia. Neil Aries, discreta, esperava el seu torn a la dreta de la taula. Entretant, boniques paraules, promeses que no arribaran, i galls d’indi mostren orgullosos tot el seu ventall de plomes.
Estava nerviosa, era evident. La veu entre tallada, i expressions d’un Mèxic profund centraven les mirades altives dels seus companys de taula. Mirades còmplices, rialles emmascarades i cares de condescendència.
No obstant, Aries havia sortir d’una petita vila de la muntanya del Tlachinollan, havia narrat la història de les violacions i maltractaments constants que patien les dones d’aquella zona per part de l’exèrcit mexicà, als pobles més propers. Un país corrupte l’havia portat amb tot el seu esforç fins a Madrid, per difondre la veu a poc més de quatre assistents. Era sincera, humil i humana, i tant sols demanava auxili entre tanta burocràcia.
No em puc ni imaginar tot el que ha lluitat per arribar fins a qui, tal vegada per res. Es per això que es mereix no menys que aquestes línees, i molt més que un compromís ferm de que les dones deixin de ser dones per ser algun dia persones.
