Per un museu d'etnologia de Catalunya

El canvi polític en el govern català torna a posar d'actualitat la qüestió del Museu d'Etnologia de Catalunya, tema que ens porta l'evocació del mite de Sísif, condemnat un i altre cop a empènyer la mateixa pedra, tot i més després de les declaracions de l'actual director del Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional, el Sr. Ferran Bello, que ha manifestat el desig de constituir el Museu d'Etnologia com una secció del Museu d'Història de Catalunya.


Des d'alguns sectors més o menys atents, durant anys es va reclamar la conveniència i fins i tot la necessitat d'aquest equipament sense obtenir-ne cap resultat. Tanmateix es va aconseguir el desplegament de l'Inventari del Patrimoni Etnològic de Catalunya-IPEC (1994), una realització els objectius del qual podia confluir en la creació d'un hipotètic museu d'etnologia i fins i tot en podien marcar un camí a seguir, com de fet l'indicava la reformulació dels programes de la recerca efectuada l'any 2000 i alhora la creació de l'Observatori per a la Recerca Etnològica a Catalunya, on es definia una línia de descentralització, la qual portava a considerar els centres propis del sector existents arreu del país, descentralització que es va veure avalada amb la creació de l'Agenda Electrònica d'Etnologia de Catalunya, recentment refosa amb la de la revista Recerca i Difusió de l'Etnologia Catalana RIDEC, la qual passa a format electrònic. Però d'ací a la constitució d'un museu d'etnologia d'abast nacional hi ha manta distància i molt de camí a córrer. Els responsables polítics d'antany en alguna ocasió havien justificat la dificultat del projecte amb el fet que les principals col·leccions constitutives del nucli principal de l'hipotètic museu eren a mans de l'Ajuntament de Barcelona, circumstància que el feia inviable per la mala entesa Generalitat-Ajuntament experimentada en altres afers de semblant naturalesa. Efectivament, la ciutat de Barcelona en diversos períodes de la nostra mal parada història ha assumit moltes de les funcions que haurien estat competència d'administracions superiors si el nostre hagués estat un país normal. Valgui com a exemple la creació del Museo de Industrias i Artes Populares, en els dificilíssims anys de la postguerra civil, gràcies al bon fer de Tomàs Carreras i Artau i els esforços de Ramon Violant i Simorra. Perquè l'administració de l'estat real, és a dir l'espanyol, a més de disposar de tots els mitjans ha tingut els seus propis projectes museístics pel que fa al patrimoni etnològic, que la portaren a crear (ja en temps de la Segona República) el Museo Nacional del Pueblo Español, suara reconvertit en Museo del Traje. Centro de Investigación del Patrimonio Etnológico, una de les actuacions del darrer govern del Partido Popular, tots ells projectes prou allunyats de les concepcions que podíem tenir des de Catalunya estant. D'altra banda, l'aposta decidida de l'anterior govern de CiU per l'esmentat Museu d'Història de Catalunya va significar un refredament gairebé definitiu dels entusiasmes per la idea del museu d'etnologia, tot i que continuem creient que la creació de l'un no havia d'excloure necessàriament la de l'altre però que tampoc han de ser la mateixa cosa ni tan sols mantenir cap relació ni dependència com es pretén ara. S'hauria de mesurar molt bé el que al futur museu hi pot aportar l'Ajuntament de Barcelona, assumint el seu indiscutible paper de capital del país però tenint en compte la museografia que sobre el tema s'ha generat arreu del Principat, partint de la feina feta per la mitja dotzena de centres constituïts en antenes de l'Observatori de Recerca Etnològica, amb el que sens dubte cal contar-hi especialment. Sigui com sigui, la nova situació actual ja no permet parapetar-se en la desentesa d'administracions de diferent signe polític per mantenir encallat el projecte, i a la contra ha de permetre canviar l'evocació del mite de Sísif pel de Perseu, tan proper al nostre Sant Jordi, que ens alliberi de la inèrcia de la indiferència i la gasiveria i de l'amenaça de les errades conceptuals, siguin per ignorància o per mala fe.