José Montilla va anar a Madrid i va explicar la desafecció catalana vers Espanya. En Carod Rovira mostra el malestar català en un programa emès per tot Espanya que és titula “Tengo una pregunta para usted”. L’Artur Mas parla en una conferència sobre la refundació del catalanisme i expressà la importància del dret a decidir. Josep Piqué marxa avorrit (o el fan fora) del PP de Catalunya. El poble català surt al carrer per deixar palès, que estant molt emprenyats.
Un servidor sempre diu que els catalans tenen diferents estats (polítics) però en el fons tots som iguals, la diferència rau en la paciència. I m’explico:
Crec que estarem tots d’acord en que la majoria de la gent que viu, treballa i té un sentiment de pertinença aquesta terra són catalans. Partint d’aquesta base, tots estem d’acord en que hi ha temes que des de l’Estat espanyol s’han de millorar. N’hi ha que pensen que el finançament és el més important (la gran majoria). Els que s’entesten en tenir seleccions catalanes. O qui creu que les infraestructures no són les que Catalunya mereix. Qui pensa que l’actitud dels politics espanyols vers Catalunya no és del tot correcte. Els que volen peatges fora o tenir veu a Europa per a decidir temes de Catalunya. Els que pensen que l’aeroport és el més important... i així podríem estar fins demà.
De tots aquets, un petit percentatge, són independentistes per temes històrics. D’altres també, amb poca representació, ho són per temes d’actualitat. És a dir, des que van néixer no han vist solució a tots els problemes esmentats anteriorment. És més, porten anys sentint les mateixes mentides de diferent partits que han governat l’Estat. Vaja... que mai s’han sentit estimats.
La resta són gent amb molta paciència, creuen com a bons catalans que són, que negociant i amb bones paraules tot té una solució raonable i intenten d’una manera molt religiosa (fe) seguir pensant que Catalunya té cabuda a l’estat espanyol. Aquest últim grup, molt poc homogeni és el més interessant de tots, ja que engloba a la majoria de la gent. Normalment, són persones que volen viure bé, o gent que no vol complicacions, o que només mouen el cul quan la situació és insostenible, o que té arrels de fora i que no volen problemes. Gent, que d’una manera indirecta, creu que demanar la independència és buscar-se problemes amb els nostres veïns.
Penso que el dia que l’últim grup perdi la paciència, perdi l’esperança de viure bé formant part d’Espanya, aquell dia tot estarà més a prop.
Tot això, us ho explico perquè crec que el President Pujol ja la perdut, la paciència. Ara començo a veure aquell Jordi Pujol que m’explicaven el meus avis, els llibres d’història o els documentals de TV3. Primer va ser el tancament de caixes, ara s'exalta en una entrevista a RAC1. En un moment de l’entrevista, cap al final, diu que la manifestació d’aquest dissabte va ser un me cago’n cony!, del poble català. A partir d’aquí es deixa anar i surt el català emprenyat que tots portem a dins. Aquí us deixo el tall de l'entrevista més interessant:
{play}/media/audio/Pujol.mp3{/play}
Cada dia veig més gent perdent la paciència. Aquests, Benvinguts al club! Els que encara l'heu de perdre... us dic, que tot arribarà i sinó, temps al temps.
