| Píndoles d'història | ||||||||||||||
| 1265 Consell de Cent (1265-1714 ) Institució barcelonina que constava d'un executiu de cinc consellers i un consultiu d'un centenar no exacte. Representaven tots els estaments socials (tret dels militars, al principi; després també s'hi van incorporar) i la seva jurisdicció abastava la zona compresa entre Molins de Rei i Montcada, per l'interior, i entre Castelldefels i Montgat per la costa. Diu que va ser creat per Jaume I el Conqueridor. Tenia competències en matèria d'urbanisme, comerç, transports i gestió portuària. |
Les frases de la història | |||||||||||||
| Adolf Hitler discurs als directors de diaris, 1938 Només les circumstàncies m’han obligat a parlar de pau. Jo no vull pau. Vull guerra, i ara cal fer propaganda per a la guerra |
||||||||||||||
| François Furet historiador, 1927-1997 (Le passé d'une illusion, Editions Robert Laffont, Paris-Quebec 1995) Qui critica Stalin va a favor de Hitler |
||||||||||||||
| 1890 Cotxes i matrícules El 1890, l'industrial Francesc Bonet construí el primer cotxe que va circular per la capital de Catalunya. I el 17 de setembre de 1900, una reial ordre procedent de Madrid dictava el primer reglament de matriculació de vehicles. Aquell primer text legal [...] establia que els vehicles havien de portar una placa rectangular al davant i una altra al darrere amb fons blanc i lletres i números en negre [...] Amb els principals fabricants catalans i estrangers instal·lats a Barcelona, l'any 1923 ja rodaven per la ciutat 8.000 automòbils i Catalunya produïa pràcticament tots els cotxes que circulaven per Espanya. Però ja durant la dictadura de Primo de Rivera es feien tots els possibles perquè Madrid tingués més cotxes matriculats que Barcelona. Un primer truc consistia a matricular tots els vehicles oficials a la capital de l'Estat, tot i que després es destinessin a altres províncies [...] Joaquim Roglan La Vanguardia 15 octubre 2004 |
||||||||||||||
| a | ||||||||||||||
| Lars Von Trier director de cinema Cal esforçar-se molt per a fer una mica de bé; cal esforçar-se molt poc per a fer molt de mal |
||||||||||||||
| Calderón de la Barca poeta Los traidores vencedores quedan. En batallas tales, los que vencen son leales, los vencidos los traidores La vida es sueño (1635) |
||||||||||||||
| 1905 E=mc2 Significa que l’energia (E) i la massa (m) són dues cares de la mateixa moneda, perquè una ínfima quantitat de massa pot convertir-se en una quantitat immensa d’energia si s’aconsegueix associar aquesta mínima quantitat de massa al quadrat de la velocitat de la llum (c = 299.792 km/s), una velocitat que és constant i insuperable i que no es transmet simplement per ones i s’organitza només en quàntums “per allà on passa”, per dir-ho així, sinó que consisteix físicament en aquests quàntums. És a dir, amb la llum es desplaça la matèria, per dir-ho encara més ràpid i malament. Aquest i uns altres descobriments revolucionaris d’Albert Einstein no van ser reconeguts per la comunitat científica fins bastant temps després, però Einstein ja els havia publicats l’any 1905, quan tenia 26 anys, a la revista de Leipzig Annalen der Physik und Chemie. D’ells ha viscut una bona part de la ciència, la vida social, la indústria i la història política mundial durant tot el segle XX. I el que falta per veure. |
Salvador Espriu poeta No em preguntis si la dictadura va ser dura. Pregunta'm si va ser dur el 1939. I després, pregunta'm si va ser dur el 1940. I després, si ho fou el 1941. I el 1942. I... |
|||||||||||||
| Otto von Bismarck canceller alemany (1815-1898) Pobre del qui quan acaba una guerra troba que no són vàlids els motius pels quals va iniciar-la! |
||||||||||||||
| Edith Stein filòsofa Els girs de la història del món van ser influenciats essencialment per persones sobre les quals ben poc o res no diuen els llibres d'història |
||||||||||||||
| 1917 Mor Enric Prat de la Riba (1 agost) «Prat de la Riba va saber combinar sis elements cabdals que el converteixen en un dels primers polítics realment moderns de les nostres latituds: [...] La seva obra més ressonant, La Nacionalitat Catalana (1906) no es limitava a la descripció historicista del catalanisme, sinó que en la seva darrera part era una proposta d'acció. [...] Va veure molt clar que al catalanisme li calia un partit polític modern. [...] [i] un diari per fer política moderna. Això és el que va fer amb La Veu de Catalunya. [...] Va donar una gran importància a la creació d'un ventall institucional estable i que completés i estimulés el conjunt del món civil català. [...] Va saber estudiar i comprendre les prioritats que el país tenia plantejades, en el pla cultural, educatiu, de la recerca o econòmic. [...] Tenia perfectament dissenyada la seva estratègia a llarga distància. Treballava per a la modernització global del país i per la democratització de la seva vida pública i política [...], no dubtant a incorporar especialistes que no combregaven amb la seva sensibilitat política, alguns d'ells, clars detractors seus. [...] Va [...] dissenyar l'element que havia de permetre que el catalanisme disposés d'un element actiu de mobilització i d'enrolament: la reivindicació en contra del centralisme, a mig camí del radicalisme nacional i del possibilisme de govern.» (Enric Cassasses, Avui 1 agost 2005) |
||||||||||||||
| Francesc-Marc Álvaro periodista La llista d'intel·lectuals del segle XX sotmesos davant la simplicitat de les idees totalitàries és llarguíssima. Com la llista dels que van fer viatges de conversió del feixisme al comunisme i viceversa, sempre fascinats per una o una altra forma de tirania necessària per aconseguir la plasmació d'una monstruosa utopia, sempre en possessió de la raó. La Vanguardia 22 setembre 2004 |
||||||||||||||
| Albert Speer exministre del III Reich, "Informe sobre Hitler", 19 oct. 1945 Cal impedir per sempre més la possibilitat que es repeteixi el govern absolut d'un sol home recolzat en un cercle de titelles. En aquest aspecte, ni tan sols hauria de permetre's l'oportunitat que això es triés lliurement. No ha de permetre's mai més que l'avenir d'una nació depengui fins a aquest punt d'un únic parell d'ulls ni quedi, fins a arribar a aquest extrem, tan a l'arbitri de la intel·ligència i les facultats d'un sol individu, tal com ha passat en l'època d'Adolf Hitler. |
||||||||||||||
| 1924 Tavani, amic de Catalunya Neix a Roma Giuseppe Tavani, catedràtic del Departament d'Estudis Romànics de la Universitat de Roma i el màxim exponent de la catalanística italiana actual. Va fundar l'Associazione Italiana di Studi Catalani, de la qual fou president del 1988 al 1994, i també ha estat un dels impulsors de l'Associació Internacional de Llengua i Cultura Catalana. En la seva trajectòria professional, ha destacat per les aportacions a la història de la cultura catalana medieval, ha donat a conèixer autors catalans contemporanis i ha difós entre els italians la tasca de recerca sobre literatura catalana. Entre les seves obres destaca Per una història de la cultura catalana medieval (1996). També ha col·laborat en el Llibre blanc sobre la unitat de la llengua (1986) i ha estat fundador i director de diverses revistes així com de la col·lecció Poetes i Prosistes Catalans. L'any 2004 ha rebut el Premi Internacional Ramon Llull, que convoca la Fundació Congrés de Cultura Catalana i l'Institut Ramon Llull. |
||||||||||||||
| Manuel Pimentel exministre del PP, en donar-se de baixa del partit, 24 de març de 2003 El joc era clar: o estaves al cent per cent d'acord amb el que deia Aznar o estaves contra ell, i de passada contra el PP i contra Espanya. Així de senzill. Així d'empobridor. I, evidentment, jo no complia aquestes regles: no estava d'acord amb algunes de les polítiques d'Aznar, a pesar de sentir-me del PP i profundament espanyol. Els òrgans del PP han donat suport unànimement a aquesta guerra il·lícita [a l'Iraq]. A més d'una injustícia, comporta un error històric. Ja no es tracta d'un desvari del seu president; es tracta de tota una línia estratègica de partit. Les bombes que cauen en aquests moments han rebut el seu impuls còmplice. |
||||||||||||||
| 1936 "Chicago Tribune, només resten quinze* dies per salvar el sistema de vida americà" *[o els que toquessin] (Primeres paraules que deia la telefonista del diari principal de Chicago per atendre les trucades que es rebien a la redacció els dies previs a les eleccions de 1936. El Tribune, que gairebé sempre ha sigut prorepublicà, aleshores feia campanya descarada contra Franklin D. Roosevelt, a qui acusava directament de voler carregar-se els EUA. Actualment continua donant suport a la família Bush.) |
||||||||||||||
| 1938 Lenguas y dialectos -¿Por qué decís que la lengua castellana será la lengua de la civilización en lo futuro? -La lengua castellana será la lengua de la civilización en lo futuro, porqué el inglés i el francés, que con ella pudieran compartir esta función, son lenguas tan gastadas, que van camino de una disolución completa. -¿Se hablan en España otras lenguas más que la lengua castellana? -Puede decirse que en España se habla solo la lengua castellana, pues aparte de ésta, tan solo se habla el vascuence que, como lengua única, solo se emplea en algunos caseríos vascos y quedó reducido a funciones de dialecto por su pobreza lingüística y filológica. -¿Y cuáles son los dialectos principales que se hablan en España? -Los dialectos principales que se hablan en España son cuatro: el catalán, el valenciano, el mallorquín y el gallego. Catecismo patriótico español (Salamanca, 1938) |
||||||||||||||
| 1938 Bombardeigs de Barcelona Barcelona té el trist rècord d’haver sigut la primera gran ciutat del món que sense estar al front de batalla, va ser víctima de bombardeigs indiscriminats que afectaren greument la població civil. Entre el 13 de febrer de 1937, dia del primer atac, i el 24 de gener de 1939, data del darrer bombardeig al port, la capital catalana va patir 385 agressions aèries. La xifra de víctimes mortals segons dades oficials de l’època, fou d’unes 2.750 com a conseqüència directa dels bombardeigs, als quals cal afegir els que van quedar greument ferits i no van sobreviure. Els hospitalitzats van superar els 7.000 i els edificis seriosament afectats foren més de 1.800, dels quals uns quants del patrimoni religiós, llavors tancats o usats per a serveis públics. L’àrea més afectada, després del port i la Barceloneta, que va haver de ser evacuada totalment, fou l’entorn de la plaça Catalunya, el casc antic, el Poble Sec i l’esquerra de l’Eixample. Els bombardeigs van tenir com a objectiu primer les indústries, tallers, magatzems, estacions de tren, instal·lacions militars i edificis oficials. Però de seguida van atacar també zones densament poblades i altres objectius civils directes, no “col·laterals”, per espantar la població. Per exemple, els bombardeigs del 16, 17 i 18 de març de 1938 al centre de Barcelona van fer gairebé un miler de morts. El secretari d’Estat nord-americà, Cordell Hull, va escriure llavors que “quan la pèrdua de vides humanes entre la població civil no combatent és potser més gran que mai en la història, crec que parlo en nom de tot el poble nord-americà si expresso un sentiment d’horror per tot el que ha passat a Barcelona...”. Set anys després, els estatunidencs arrasarien ciutats alemanyes i japoneses i farien centenars de milers de víctimes civils. (Font: elaboració propia, amb informacions extretes de Josep M. Sòria, La Vanguardia, 24 novembre 2004 i Santiago y Elisenda Albertí, Perill de bombardeig! Barcelona sota les bombes (1936-1939) Albertí Editors 2004) |
||||||||||||||
| 1940 Discurs de Winston Churchill a la Cambra dels Comuns (13 maig 1940) «[...] No puc oferir-vos res més que sang, suor i llàgrimes. Tenim davant nostre una prova d'allò més dolorosa. Tenim davant nostre molts i molts mesos de lluita i patiment. [...] Em pregunteu: quin és el nostre objectiu? Puc respondre amb una paraula. És la victòria. La victòria sigui com sigui, la victòria malgrat tots els terrors. La victòria, per llarg i feixuc que sigui el camí, perquè sense victòria no hi ha supervivència. [...] Penso que tinc dret, en aquestes circumstàncies, en aquest moment, de reclamar l'ajut de tothom i de dir-vos: "Som-hi, avancem tots junts, unint totes les nostres forces."» |
||||||||||||||
| 1940 Assassinat de Lluís Companys (15 octubre 1940) El tribunal militar que va jutjar Companys havia demanat el taüt un dia abans del judici. D'això ningú en diu res i és la prova material que el judici era una farsa! Felip Solé i Sabarís Avui 22 setembre 2003 |
||||||||||||||
| 1945 Un testimoni de l'Holocaust Testimoni de Iàkov Vinnitxenko, ucraïnès de 19 anys, considerat el primer soldat aliat que va entrar en un camp de concentració fins llavors suposadament desconegut i situat prop de la localitat polonesa d’Oswiecim, unes instal·lacions conegudes en alemany amb el nom d'Auschwitz-Birkenau. Era el dissabte –sàbat– 27 de gener del 1945, a les cinc del matí: “Dones, nens malalts: eren incapaços de moure’s, per això havien sigut abandonats al camp. Els alemanys no havien tingut temps de matar-los. Hi feia una pudor asfixiant, l’olor acre de la mort que encara sento. Vaig passar davant d’esquelets encongits al fang gelat. No parlaven, em perseguien amb mirades de terror. Els últims dies, per fer via, els nazis n’afusellaven milers a la vora mateix de les fosses comunes. Després ho cremaven tot. També es van cremar així 29 dels 34 magatzems que contenien béns dels segrestats. Vaig obrir la porta de quatre barracots: en cada un, 24 persones, poloneses, russes, franceses, totes jueves. Estaven estirades, moribundes; n’hi havia que pregaven, es pensaven que jo volia matar-los. En l’uniforme de ratlles hi havia el rètol ‘Ost’ o l’estel de David. Les lliteres eren plenes de parracs i excrements, a dins era sufocant. No puc garantir que percebés felicitat quan els vaig anunciar que eren lliures. Els veia revifar, els ulls els lluïen, però no tenien prou força per suportar l’alegria.” |
||||||||||||||
| 1948 Naixement de l'Estat d'Israel -Quan Herzl va escriure L'Estat dels jueus i va demanar als jueus europeus que pugessin a un vaixell i se n'anessin a Palestina, els mateixos jueus el van prendre per boig. [...] El que va transformar aquella idea delirant en una possibilitat plausible i, finalment, en una realitat va ser l'antisemitisme europeu, que va començar amb el cas Dreyfus i va acabar amb Hitler. Europa és la culpable que Israel existeixi. Al principi allò era un forn ple de microbis... -També hi havia àrabs palestins. -Fins al 1948 totes les adquisicions de terra palestina es van pagar bitllo-bitllo, però amb la cristal·lització de l'Estat va venir el conflicte. La idea impol·luta es va començar a embrutar quan es va materialitzar. -Era previsible, ¿no li sembla? -El sociòleg Von Gumplowitz va escriure a Herzl: "¿Vol fundar un Estat sense vessament de sang, sense utilitzar la força ni l'astúcia, només venent i comprant accions? ¿On s'ha vist això?" -Aquesta és la pregunta. -L'ONU va votar la partició de Palestina en dos estats, i els àrabs no ho van acceptar. Van anar a una guerra, que van perdre, i es van quedar amb el 20% del territori [...] Cisjordània i Gaza [...]. ¿Què reclamen avui els palestins més assenyats? ¡El que tenien fins al 1967! Entrevista de Núria Navarro a Joan B. Culla, autor d'Israel, el somni i la tragèdia (2004) El Periódico 26 octubre 2004 |
||||||||||||||
| 1953 Mort de Josef Stalin Un llibre recent del novel·lista anglès Martin Amis [Koba the Dread: Laughter and the Twenty Million] [...] aconsegueix dibuixar un fred retrat de Stalin. Tan fred com esfereïdor. Més enllà de la terrible magnitud de les dades (els vint milions del subtítol són cadàvers), el lector hi percep una paradoxa brutal: mentre que qualsevol acudit sobre l'holocaust es considera ofensiu, el gulag ha generat una allau tan gran de facècies que hom pot arribar a pensar que les massacres soviètiques eren de riure. Amis recull acudits tremends, com els protagonitzats pel pesat de Soljenitsin que circulaven fa anys als ambients esquerranosos de Londres, i encerta el pinyol en transmetre el to de condescendència amb què l'esquerra europea tractava els excessos soviètics, comparat amb la gravetat que arreplegaven els nazis entre la dreta. Unir els noms de Lenin i Stalin al de Hitler encara avui cou, i en tot cas només sembla que hi hagi unanimitat en la condemna del feixista. La franquesa que transpira Koba el Temible clava el cop de gràcia a determinats plantejaments teòrics aparentment progressistes. Màrius Serra La Vanguardia 9 setembre 2004 |
||||||||||||||
| 1969 Primer missatge de correu electrònic El 29 d'octubre de 1969 Leonard Kleinrock dirigia un grup d'enginyers que estudiava l'enviament d'informació per paquets entre ordinadors. Volien trobar la manera que la informació no es perdés en el cas que una màquina patís danys. El grup treballava a la Henry Samueli School of Engineering and Applied Science, de la UCLA (Universitat de Califòrnia Los Angeles), i va enviar un missatge a un altre grup d'investigadors de l'Stanford Research Institute (San Francisco). El text que van intentar transmetre era la paraula "LOGIN", lletra per lletra . Els dos grups estaven connectats per telèfon, i quan Los Angeles va començar a transmetre els de Stanford van cridar: "Tenim la L!" I tot seguit: "Tenim la O!!" Però la transmissió es va tallar quan enviaven la "G". El contingut del primer missatge de correu electrònic de la història, per tant, va ser només "LO", tot i que seguidament van tornar a connectar-se i la paraula "LOGIN" va arribar completa. |
||||||||||||||
| 1973 La fidelitat de la secretària Rose Mary Woods, l’eficient i fidel secretària de Richard Nixon, esborrà un fragment d’una de les cintes de la Casa Blanca, la corresponent a una conversa que va tenir el president amb el seu cap de gabinet, Bob Halderman, el mes de juny del 1972, pocs dies després del robatori en les oficines demòcrates de l’edifici Watergate, que va obligar Nixon a dimitir finalment el 9 d’agost del 1974. Segons la mateixa Woods, un dia de l’any 1973, mentre transcrivia cintes secretes del president, va contestar a una trucada de telèfon i, inadvertidament, va prémer el botó de gravar en comptes del de stop. El resultat fou que es van perdre 18 minuts i mig de la conversa amb Halderman del 20 de juny del 1972, just tres dies després del robatori de Watergate. Quan es va descobrir la cinta esborrada, es va aixecar la sospita que la xerrada entre tots dos podria haver demostrat que Nixon estava al corrent de l’acció. Des del 1951 treballà per a ell i el va seguir fins i tot al seu exili californià. Nixon va dir d’ella que “tenia la rara i única virtut que marca la diferència entre una bona secretària i una gran secretària; sempre dóna el millor quan les pressions són màximes”. La mateixa lleialtat li va impedir redactar unes memòries, que haurien estat molt sucoses, abans de la seva mort, el mes de gener del 2005. |
||||||||||||||
| 1975 La mort de Franco, vista des de Roma Aquesta setmana Paloma Gómez Borrero li va explicar a Mònica Terribas (La nit al dia, El 33) que, el dia que va morir Franco, TVE li va encarregar un reportatge amb les persones que s'acostaven a l'ambaixada espanyola a Roma a firmar al llibre de condols. I resulta que les va passar de tots colors. Mentre a Madrid hi havia cues de franquistes esperant plasmar un sospir literari en honor del dictador, a Roma no hi havia ningú. Ni alguna resta fatxa dels fascios de Mussolini. En vista de la falta de públic, va acabar disfressant el personal de l'ambaixada, amb vestits diferents, perquè anessin passant a firmar com si fos un tumult de persones diferents. Ah!, a vegades tant enginy, tant zel professional, espanta. Ferran Monegal El Periódico 10 juliol 2004 |
||||||||||||||
| 1975 La mort de Franco, vista per l'editor de La Vanguardia “Una obra extraordinaria que ha cambiado radicalmente a España” “La profunda emoción que siento por la pérdida del Caudillo de España, Generalísimo Franco, viene condicionada por la obra extraordinaria que ha cambiado radicalmente a España en unos pocos años, si bien personalmente aumenta, por los sentimientos de amistad que me había siempre demostrado y que venía ratificada por el nombramiento con que he sido honrado en dos ocasiones como procurador en Cortes de designación directa del Jefe del Estado. Es difícil, en unas pocas líneas, dar una idea de lo que ha representado el Caudillo en la vida de España, porque en cualquier orden que se considere, vemos el progreso inmenso que han representado estos años en los cuales nuestro país ha pasado de ser una nación de segundo orden a situarse junto a los países más industrializados y de mayor rango cultural. Con lágrimas en los ojos he escuchado esta mañana la alocución de nuestro presidente, don Carlos Arias Navarro, quien, visiblemente emocionado, nos ha leído el último mensaje de Franco y no solamente yo, sino las personas que estaban a mi lado, no han podido contener la emoción que la lectura les ha producido. Me siento orgulloso de pertenecer y formar parte de la España de Franco. Y, en el tiempo que me quede de vida, he de recordar siempre la fecha histórica del día de hoy, dolorosa para todos los españoles, a cuyas plegarias uno las mías por el eterno descanso del alma de nuestro querido Caudillo” Carlos de Godó, comte de Godó La Vanguardia, 21 novembre 1975, p. 8 |
||||||||||||||
| 2004 No demanar perdó Ni el PSOE ni el PP es van avenir que l'Estat demanés perdó per l'afusellament de Companys. Es va adduir que aquest Estat no és el mateix que l'Estat franquista. Davant les barbaritats encara hi ha socialistes amb complex d'Estocolm que se l'agafen amb un paper de fumar. Demanar perdó no és humiliant. Demanar perdó no taca qui en demana. Demanar perdó és un compromís de futur. Demanar perdó en nom de l'enemic és prometre davant de les noves generacions que la mort o l'exili no serà mai la solució a la discrepància. Joan Barril El Periódico 30 setembre 2004 |
||||||||||||||
| 2005 L’afer Baudis Dominique Baudis, president del Consell Superior Audiovisual francès (CSA) i exalcalde de Tolosa de Llenguadoc, publica el llibre Face a la calomnie, entorn d’un afer de crims sexuals amb participació de menors, en el qual fou involucrat unilateralment el mes de maig de l’any 2003. Baudis va ser exonerat judicialment de qualsevol sospita el mes de novembre del 2004, després d’ensorrar-se un rere l’altre tots els testimonis i indicis que l’incriminaven. El llibre és un al·legat força original contra els excessos a què pot arribar l’acció combinada de la maquinària judicial, la pressió mediàtica i els interessos polítics. Dominique Baudis, que mesos abans de la campanya de calúmnies del 2003 havia encapçalat amb el CSA una enèrgica croada contra la pornografia televisiva –amb la qual cosa les acusacions de proxenetisme el posaven en una situació ben galdosa–, va assenyalar inicialment la indústria del sexe d’haver ordit la conspiració. Després ha denunciat també el propietari del diari de Tolosa La Dépêche du Midi, Jean-Michel Baylet, vell rival polític, com a “motor de la maquinació”; la cadena pública de televisió TF2, a la qual retreu haver caigut en la morbositat per guanyar audiència; el programa de Canal+ Le Vrai Journal, dirigit per Karl Zero, pel qual desfilaren suposats testimonis que detallaven les tortures atribuïdes al president del CSA; l’antic cap d’homicidis de la policia, Michel Roussel; el fiscal Michel Bréard, arrossegat per les fabulacions de les testimonis, que va haver de dimitir del cas; i el mateix substitut de Baudis a l’alcaldia i després ministre de Sanitat, Philippe Douste-Blazy, al qual retreu que permetés la propagació de l’infundi i la deslleialtat de no haver-lo informat abans sobre el que es coïa. El mateix diari Le Monde, arran d’aquest cas, ha fet autocrítica pel seu capteniment poc rigorós. Des del punt de vista judicial, el cas roman obert per als inductors de la campanya, processats per invenció de delictes imaginaris i fals testimoni, a l’espera que el nou fiscal posi definitivament ordre en el sumari. Text extret de infoReflex |
||||||||||||||
Píndoles d'història
- Anunci guardat amb èxit
- Categoria: Articles
- Vist: 6824
