Aquí us deixo el manifest daquest nou partit polític dintel·lectuals
, en principi diuen que són un partit polític socialista no catalanista, jo encara
no lhe pogut llegir tot... però el penjo per si algú linteressa.
Per altre banda sinó son catalanistes de mi ja es poden
OBLIDAR!
La tàctica desplegada durant més de dues dècades pel nacionalisme pujolista, en la qual insisteix avui el Tripartit, ha consistit a instal·lar el conflicte permanent entre les institucions polítiques catalanes i espanyoles i, fins i tot, entre els catalans i la resta dels espanyols. Cada dia és més escandalosa la pedagogia de lodi que difonen els mitjans de comunicació del govern català contra tot allò que es considera espanyol. La nació, somiada com un ens homogeni, ocupa el lloc duna societat forçosament heterogènia.
El nacionalisme és la resposta obsessiva del govern actual a qualsevol eventualitat. Lúnica cosa que se li resisteix són els problemes, cada cop més vigorosos i complicats. Per exemple, el de leducació dels nens i els joves catalans. La política lingüística que sha aplicat a lensenyament no ha impedit que els estudiants catalans ocupin un dels nivells més baixos del món desenvolupat en comprensió verbal i escrita. Aquest és tan sols un dels resultats més estridents de dues dècades de gestió nacionalista. Dues dècades en les quals el poder polític ha renunciat, a més, a aprofitar limportantíssim valor cultural i econòmic que suposa la llengua castellana, negant-ne el caràcter de llengua pròpia de molts catalans.
La decadència política en què el nacionalisme ha sumit Catalunya té un correlat econòmic. Des de fa temps la riquesa creix en una proporció inferior a la daltres regions espanyoles i europees comparables. Un bon nombre dindicadors crucials, com la inversió productiva estrangera, o les xifres dusuaris dinternet, ofereixen una imatge de Catalunya molt llunyana del paper de locomotora dEspanya que el nacionalisme shavia autoproposat. La seva reacció ha estat la de costum: atribuir els problemes de la decadència econòmica catalana a un repartiment de les finances públiques suposadament injust amb Catalunya. Convé recordar que una de las acusacions tradicionals de lesquerra a lanterior govern conservador havia estat, precisament, la de no saber gestionar amb eficàcia els recursos de què disposava i practicar una política victimista que ocultés tots els seus fracassos de gestió. El govern tripartit ha necessitat poc temps per adherir-se a aquesta reacció purament defensiva, que, a més a més, ha incorregut amb freqüència en la immoralitat. Algun dels seus consellers no ha tingut cap inconvenient a afirmar que mentre el nord espanyol treballa, el sud dilapida. No sembla pas que el creixent distanciament econòmic de Catalunya respecte a Espanya i que la seva visible pèrdua de prestigi entre els ciutadans espanyols hagi contribuït a pal·liar aquesta decadència.
En canvi, el nacionalisme català sí que ha estat eficaç com a coartada davant la corrupció. Des del cas Banca Catalana fins al més recent cas del 3 per cent (que passarà a la història per haver provocat una de les sessions més humiliants que hagi viscut mai un parlament espanyol) tota acusació de frau en les regles del joc sha camuflat darrere el consens. Un consens que no tan sols es manifesta en els escenaris del parlamentarisme, sinó que forma part del paisatge. Es pot dir que a Catalunya actua una corrupció institucional que afecta qualsevol ciutadà que aspiri a un lloc de titularitat pública o que pretengui beneficiar-se de la distribució dels recursos públics. En termes generals, el requisit principal per ocupar una plaça, rebre una ajuda, o beneficiar-se duna legislació favorable és la contribució al mite identitari i no els mèrits professionals del candidat o linterès pràctic de la societat.
Com que les forces polítiques representades avui al Parlament de Catalunya es mostren insensibles davant daquest estat de coses, els sotasignats no se senten representats pels actuals partits i manifesten la necessitat que un nou partit polític corregeixi el dèficit de representativitat del Parlament català. Aquest partit, identificat amb la tradició il·lustrada, la llibertat dels ciutadans, els valors laics i els drets socials, hauria de tenir com a propòsit immediat la denúncia de la ficció política instal·lada a Catalunya. Oposar-se als intents cada cop menys dissimulats de trencar qualsevol vincle entre catalans i espanyols. I oposar-se també a la destrucció del raonable pacte de la transició que fa poc més de vint-i-cinc anys va tornar a situar Espanya entre els països lliures. La millor garantia del respecte de les llibertats, la justícia i lequitat entre els ciutadans, tal i com es conceben en un Estat de Dret, resideix en el ple desenvolupament de lactual règim estatutari de les Autonomies, emmarcat en la Constitució de 1978.
És cert que el nacionalisme unifica transversalment la ideologia i la pràctica de tots els partits catalans fins ara existents; precisament per això, està lluny de representar el conjunt de la societat. Cridem, doncs, els ciutadans de Catalunya identificats amb aquests plantejaments a reclamar lexistència dun partit polític que contribueixi al restabliment de la realitat.
Félix de Azúa, Albert Boadella, Francesc de Carreras, Arcadi Espada, Teresa Giménez Barbat, Ana Nuño, Félix Ovejero, Félix Pérez Romera, Xavier Pericay, Ponç Puigdevall, José Vicente Rodríguez Mora, Ferran Toutain, Carlos Trías, Ivan Tubau y Horacio Vázquez Rial.
http://www.ciutadansdecatalunya