la noia dels dilluns

Davant de l'aclamació popular de la meva germaneta us deixo a disposició "La noia dels dilluns", premi literari del Gran Ateneu de Sant Feliu. Gràcies pel vostre temps jejejeje

LA NOIA DELS DILLUNS

Em dic Jaume, cada dia, de nou a vuit, treballo en una petita cafeteria de l’Eixample. Ja fa gairebé dos anys que hi serveixo cafès i cerveses a qualsevol que m’ho demani. Darrera de la barra tenim un equip de música i hi puc posar el que vulgui per ambientar el local. L’amo hi té una petita col·lecció de CDs, i jo hi aporto els que prefereixo per a cada dia. La música és la meva passió, tangos, rock, boleros, és escoltar qualsevol nota i ja em sento especial, com jo mateix navegant en les melodies i en les paraules que les omplen de missatges.

Tret de les hores puntes de l’esmorzar, els bocates del migdia i el berenar, al bar s’hi pot treballar amb força calma, però cada dia passa molta gent per allà. Clients habituals, que sempre a la mateixa hora demanen el mateix per esmorzar, melancòlics que s’hi passen una estona, compartint els seus pensaments amb l’ambient de fons. N’hi ha també de passavolants, visitants ocasionals en busca d’un refresc, una mica de cafeïna o un moment de repòs. Cadascun és diferent, alguns segueixen sempre els mateixos rituals, i és divertit observar com, un dia darrera l’altre, masteguen el croasant de la mateixa manera. Uns parlen fort, altres gairebé sospiren la seva comanda, altres la demanen insegurs i canvien eternament d’opinió sobre el què endur-se a la gola.

Treballo tot el dia, i al vespre m’enfilo cap al pis que comparteixo amb el meu cosí. Els meus pares van morir quan era adolescent, i no fa gaire que vaig aconseguir fer reformes al pis; mobles llisos, parquet fosc i llums indirectes, enlloc d’aquell mobiliari carca i envellit i aquelles  làmpares de llàgrimes recarregades, crec que heretades de la meva àvia.

El meu cosí ha decidit ser escriptor; va venir a Barcelona perquè creia que així podria fer bons contactes per a un brillant futur en el món de la literatura. Els seus pares, des del poble li sufraguen les despeses, ja fa mig any, i en comencen a estar una mica farts. Em penso que ell, d’escriure, no gaire. Es passa hores davant l’ordinador, amb expressió de concentrat, però més d’un cop l’he enxampat jugant al solitari. Sempre va amb una llibreta sota el braç i un bolígraf a la butxaca, “mai se sap quan et pot aparèixer una bona idea”, diu, però sospito que els fulls de la llibreta, o bé segueixen tant blancs com quan la va comprar a la botiga de la cantonada, o bé són plens de gargots i esborranys sense sentit. De tant en tant, però, em fa el favor, i si em surt algun imprevist, em supleix al bar. Ho fa prou bé.

Jo volia pintar, de petit m’encantava dibuixar la meva vida en colors, i en tinta negra, anhelava ser un artista que exposés en galeries i que fos alabat, encara que només per uns quants, per la qualitat de la meva obra. No sé si no vaig tenir prou sort o prou esforç, però he anat oblidant la pintura i l’art. Segurament no devia ser prou bo. Ara és la cafetera el meu pinzell, i la música el meu consol.

Els dilluns a la tarda, gairebé sempre a la mateixa hora, trenca la meva rutina una noia d’ulls melosos que entra al cafè trencant l’aire. Alta, sempre sola, els seus cabells volàtils interromprien la rutina de qualsevol. No en sé gaire d’ella, però me n’imagino moltes coses. No em parlat mai de res que no sigui un cafè, un suc, del cost del cafè o del cost del suc, i un gràcies i un adéu. Sempre sola, a la mateixa hora dels dilluns, s’asseu en una tauleta tranquil·la, i després d’un intercanvi de somriures es concentra en un llibre o perd la mirada fins a algun punt de l’infinit. Quan m’agrada més, però, és quan treu de la seva enorme bossa acolorida petites llibretes i s’hi enfonsa, escrivint ves a saber què. Jo crec que són paraules boniques el que hi apunta, petits versos que diuen la veritat. S’aboca al paper com si volgués menjar-se’l amb els ulls. Potser no hi veu bé, o potser sí que el vol devorar, absorbir aquells mots veritables per a que esdevinguin seus.

Té uns ulls dolços i distrets, com si sempre estigués pensant en dues coses a l’hora. I quan marxa ho fa sempre encenent una cigarreta i a corre cuita, com si fes tard a algun lloc, com si algú l’estigués esperant des de fa estona i ella s’acabés d’adonar de que fa tard. No ho sé a on va després que l’hagi vista, tampoc d’on ve.

Jo la observo, intento dissimular, mentre serveixo als altres clients i parlo dels mateixos temes amb els de sempre. El Gómez, amb la seva inacabable cantarella de política desconstructiva, la Maite, amb les seves anècdotes i les seves rialles, la Sra. Clàudia, que després de recollir la seva neta de l’escola, la porta a berenar cada dia.

Els dilluns, la neta i l’àvia, sovint coincideixen amb la noia del misteri. He notat que ella se les mira divertida, i que esbossa un somrís quan l’àvia fa broma amb la petita Gemma. La noia dels dilluns, quan somriu de veritat, ho fa amb els ulls, se li il·lumina tot el cos. I a mi em tremolen les cames.

Els dilluns, quan s’apropa l’hora de la seva visita, noto com, inconscientment, o potser no, vigilo la porta de reüll, sense parar gaire atenció a la resta del que passa al meu voltant. Letàrgic en les comandes i les converses dels altres, impacient en la propera aparició, que farà que el meu cor bategui més fort per un instant. L’espero.

Alguna setmana falta, i llavors em pregunto si li haurà passat alguna cosa, si estarà bé, o quina mena d’imprevist li haurà impedit la seva visita setmanal. Deu ser una noia ocupada, ... Sí, a més, té un aspecte artístic, segur que dibuixa el seu món en grans blocs de paper, sense témer la pàgina en blanc. Però el dilluns següent sempre apareix, i m’alleugereix la tensió de la setmana passada amb la inquietud de potser no tornar-la a veure. És una noia encisadora, lluminosa, suau, una fada que amb els seus encanteris pot alegrar-te la vida...  Per què no hi parlo mai? Sóc incapaç d’encetar una conversa amb ella, em paralitza la sinceritat, i la seva presència em fa sentir un estúpid. Per què em provoca aquesta ànsia, por...?

Amb la Maite, la perruquera riallera, flirtegem. És passa el dia anant i venint amb encàrrecs de tallats de la seva mare, la mestressa de la perruqueria, una dèspota explotadora addicte a la cafeïna, i a vés a saber que més. M’agrada la Maite, és espavilada i em fa riure amb les seves anècdotes de la feina i de la col·lecció de iaies que tenen com a clientes. Ric amb ella, i hi comparteixo algun dels estranys comportaments de la gent que passa pel cafè. Crec que jo també li agrado, un dia d’aquests li diré de sortir, ella m’ho ha insinuat alguna vegada... Podria anar a buscar-la quan plegui de la perruqueria i demanar-li al meu cosí que em substitueixi a la barra. A la Maite, però, mai li he parlat de la noia dels dilluns, crec que és una mica gelosa i m’interessa. És una noia curiosa i no vull haver de respondre preguntes.

La noia dels dilluns, quan seu a la taula es pren el seu temps. Són minuts de la seva propietat, de pau, dins d’una vida atrafegada, plena, segur, d’amics, de feines, d’idees i de reflexions, potser d’homes, també... Seu i deixa la mirada perduda, passejant-la pel bar, per la gent, per les paraules que té al davant, si llegeix. A on va quan marxa corrents no ho sé. Potser estudia, i té alguna classe, de dansa, de pintura... potser va a buscar a algú, a una amiga, a parlar de les seves coses lluny de mi... potser al seu xicot...

Tanquem els diumenges. Els dilluns són els meus dies preferits, si la noia dels dilluns falta alguna setmana, sé del cert que tornarà a passar per aquí, però llavors, els dilluns ja no m’agraden tant.

Finalment em vaig decidir i vaig convidar a la Maite a sopar un divendres. Va estar molt bé i a la setmana següent vàrem repetir. Ara ens veiem sovint. La Maite és suau i divertida, encara viu amb els pares i és força complicat fer sortir de casa el meu cosí per aconseguir una estoneta d’intimitat. M’agrada, ens compenetrem. Una perruquera i un cambrer que poden riure, intentar estimar-se i divertir-se.

Fa dues setmanes que la noia dels dilluns no em ve a veure, no la noto tant a faltar, ara que conec més a la Maite i compartim el temps, però no deixa d’inquietar-me la seva absència. La seva presència era un moment especial, d’esperança, utòpic; sé, i això ho he sabut sempre, que la misteriosa és impossible per a mi, però els seus somriures, m’alleugeraven les frustracions dels somnis incomplerts.

La meva vida segueix entre cafès i clients, entre les rialles de la Maite, que cada cop sento més meves. Ja sé que no acompliré els meus somnis d’infantesa, com no els acomplirà el meu cosí. Els seus pares s’han afartat de passar-li diners per a no res i li han buscat una feina al poble. Se n’hi torna aviat. Ara que em quedaré sol, la Maite i jo anirem a viure junts. Amb una mica de sort farà el trasllat a finals de mes.

Tot i que la meva vida passa, entre cafès i les estones amb la Maite, sense obsessionar-me ni amb el temps ni amb el futur, sento que he perdut alguna cosa. La noia dels dilluns fa més de tres mesos que no apareix. No és que em senti traït, no em coneix, ni jo la conec a ella, en realitat. Però he perdut una il·lusió, una possibilitat, una esperança. Què farà ara la misteriosa els dilluns a la tarda?

Avui la Maite i jo em anat al cinema, una pel·lícula d’aquestes que li agraden a ella, superproduccions amb tones d’efectes especials. Després hem passejat per la Rambla Catalunya. L’agafo de la mà i ella saltironeja i em fa un petó als llavis que em commou. Ha estat llavors quan l’he vista. Pujava pel carrer i nosaltres baixàvem. Anava ben agafada per la cintura per un home alt i decidit. Ni m’ha mirat, només enfocava els seus ulls melosos cap a aquell altre, que tant de bo la mereixi.

M’han tornat a tremolar les cames. Crec que m’he quedat immobilitzat per un moment. La Maite ho ha notat, es clar, i m’ha preguntat si estava bé. Tant és, sí que estic bé, no passa res,... millor no comentar-li res a la Maite sobre la utopia de la noia dels dilluns, és molt gelosa. I a mi, la Maite, m’agrada força.