www.somiserem.net :: Som i serem gent catalana!

Home

Reflexions i Escrits

Siguem educats, parlem català

(1 vot)

Promou-me:

autor carol (no autora, sí difusora)

dijous, 21 octubre de 2004

Siguem educats, parlem català

Comença a ser ja una situació tan habitual com preocupant aquella que carrega a la immigració, sovint en exclusiva, tota la responsabilitat de la normalització de la llengua catalana. L'argument s'ha anat estenent com taca d'oli, de manera que, seguint el raonament en qüestió, resultaria que l'absència total i absoluta del català en certs àmbits d'ús, la seva pràctica invisibilitat en d'altres i la seva presència fràgil en els de més enllà, és culpa de la immigració. Així, doncs, que la nostra llengua sigui quasi imperceptible a la justícia, que passi desapercebuda al quiosc, que costi de trobar a la majoria de supermercats amb les excepcions prou conegudes i elogiables (Bonpreu, etc.), que sigui absent de les farmàcies, que no es vegi en els electrodomèstics, que sovint no aparegui a les cartes dels restaurants i gairebé mai en la pissarra dels plats del dia als bars, que no existeixi al telèfon mòbil, a l'ordinador ni a l'agenda electrònica, que no sigui habitual i normal la seva presència als cinemes, als videoclubs, a les discoteques i a les cançons de la ràdio, tot això i molt més, en un inventari que acabaria per deprimir-nos ara que amb la tardor augmenten la nostàlgia trista i la caiguda de les fulles, sembla que es deu a la immigració...
Si l'explicació dels nostres mals fos certa -que no ho és- aquest fóra el primer cas en la història de la humanitat, de segur, en què l'ús d'un idioma no depèn d'aquells que el saben, sinó, justament, de les persones que no el parlen, no l'escriuen, no el llegeixen i ni tan sols l'entenen. Es necessita molta miopia o molta mala fe, doncs, per carregar els neulers de tots els nostres mals lingüístics a aquells que acaben d'arribar i que, en la majoria de casos, ni tan sols saben a quin país han anat a parar o bé que existeixi la llengua catalana. En realitat, però, aquesta és una manera fàcil de traspassar una responsabilitat que només és nostra a una altra gent que, fins al moment d'arribar aquí, no ha tingut mai absolutament res a veure amb el català, ni amb la seva situació actual, ni coneixement de la seva història anterior, ni complicitat amb el seu futur, simplement perquè, en general, no té ni la més remota idea que el català existeixi.
No té cap lògica, per tant, que fem pagar a uns altres totes les nostres incapacitats, pors, timideses, dimissions i renúncies, perquè totes ens pertanyen només a nosaltres, en exclusiva. És molt fàcil d'assegurar que l'allau creixent de nouvinguts pot posar en perill la continuïtat de l'idioma, molt fàcil i fins i tot comprensible en condicions normals. Però això, que a tot estirar tan sols es pot referir al futur, què té a veure amb l'actualitat i amb l'existència purament marginal del català en tants àmbits de la vida pública? Com podem demanar als de fora que usin una llengua que no veuen, ni senten, en tants terrenys, i que som nosaltres els que hem estat incapaços de situar-la en condicions de plena normalitat, malgrat que, formalment, la dictadura franquista va ser enterrada el 1977 i el català és llengua oficial d'ençà de fa ni més ni menys que un quart de segle? I encara més, com podem demanar als immigrants acabats d'establir-se entre nosaltres, vinguts d'arreu del món, que parlin una llengua que tants catalans no fan servir en tantes situacions i, en particular, per parlar amb ells quan els adrecen la paraula?
Dit d'altra manera, per posar un sol exemple, que una marca com Nokia, amb un 60% dels telèfons mòbils de Catalunya, tingui un fotimer de llengües en els seus aparells, però no el català, això no és culpa de la immigració, sinó nostra, no és responsabilitat dels que han vingut a treballar i viure aquí, procedents del Magrib, de l'Amèrica del Sud, de l'Àfrica subsahariana o de l'Europa de l'Est. No té sentit, per tant, que exigim als altres allò que no ens exigim a nosaltres mateixos. Per aquest motiu, els nostres hàbits lingüístics són aquells que serviran de model a la gent vinguda de fora i, en conseqüència, no podem esperar heroïcitats idiomàtiques per part d'uns homes i unes dones que no han vingut aquí, en primera instància, a fer d'activistes lingüístics, sinó a treballar i a viure, amb una dignitat que no han pogut trobar al seu país d'origen.
Allà on és més evident, però, que ens cal amb urgència un canvi de mentalitat i de pràctica és en les relacions orals dels catalonaparlants amb els que encara no ho són. Existeix el costum molt estès de marginar, discriminar i no tractar amb prou educació i cortesia la gent arribada de fora, de tal manera que mai no se'ls parla en català. Aquest hàbit, tan nefast per a l'esdevenidor de la llengua, s'empra sovint amb persones que porten fins i tot dècades residint aquí, i que no tenen, doncs, cap problema de comprensió del català, per més que no el parlin. I, ben mirat, per quin motiu l'haurien de parlar si no els fa cap falta, ja que ningú no els enraona mai en aquesta llengua? Com podem pretendre que facin servir el català a la seva vida, si els que el parlen no se'ls adrecen mai en aquest idioma?
Lluny de ser un gest de cortesia, no parlar en català a aquells que no saben aquesta llengua és perjudicar-los, perquè aquesta és la garantia segura que no la sabran mai. Per això, la millor manera de ser ben educats al nostre país és utilitzar sempre la llengua catalana amb tothom i per a tot, la sola forma de demostrar que no només tenim un idioma inclusiu, obert als altres, per compartir, sinó que no som ni classistes ni racistes, ja que tractem totes les persones de la mateixa manera: en català. Com a Itàlia fan el mateix amb l'italià, a França amb el francès i a Espanya amb l'espanyol. Hem de guanyar la nova immigració per a la llengua catalana, ja que és una forma de garantir també el futur de l'idioma, incrementant de manera notable el nombre de catalanoparlants. Altrament, gràcies a la nostra pràctica de bona educació ben mal entesa, ens convertirem en agents castellanitzadors i allò que farem serà augmentar el nombre de persones residents al nostre país que sabran castellà, però no català, i mai no veuran el nostre idioma com a llengua útil.
No fa gaire, un periodista de prestigi acreditat ens comentava una anècdota alliçonadora. En una escola de les comarques septentrionals de Catalunya, s'havia de jugar un partit de futbol entre dos equips. La professora demana que es formin dos grups d'onze jugadors per banda i així es fa, però amb la singularitat que en un equip tots els nois són blancs i a l'altre negres. En demanar-los la mestra que els jugadors es barregin, al marge del color, el capità de l'equip dels nois negres li respon: "Senyoreta, nosaltres amb aquests no ens hi volem barrejar, que no només no parlen català, sinó que, a més, són pijos!". És probable que, a partir d'aquesta anècdota, algú pensi que com a país tenim un futur negre. Potser sí. Negre, però català... On s'ha de firmar?

Josep-Lluís Carod-Rovira

Comentari[s]

Afegir comentari