Anunci guardat amb èxit

Categoria: Reflexions pròpies

Publicat el 17 Agost 2008

Vist: 3192

Jo sóc agnòstic. Considero que ser ateu seria una mica agosarat, posat que no puc demostrar la no existència de Déu i per tant no la nego. Tot i que Ayn Rand amb més criteri que jo, considera que els negatius no és proven. Segons les lleis de la lògica (no us perdeu el vídeo, més avall).

Jo, no em posaré a debatre si existeix o no un Déu. Com he dit abans ningú pot demostrar-m'ho. Es més, les diferents religions amb diran que és un acte de Fe. Hi aquí arriba el que no entenc, milers i milers de persones perden el cap per una cosa que no és demostrable, alguns fins i tot fan bogaries en nom d'aquestes religions. I tot, en el fons, per una cosa que no saben si és certa o no. Jo entenc que existeixi la Fe. De fet, ajuda a molta gent a no tornar-se boig els últims dies de les seves vides o en situacions límits per marxar tranquils o sortir-se'n. Però tot això és la necessitat de buscar un referent, podria ser el Sol o en Michel Jordan, si tens Fe tot és possible. Vull dir, que tot estar el nostre cervellet, la qüestió, és creure-ho.

En medicina quan es prova un medicament nou és fan proves amb voluntaris, a uns se'ls dona el medicament que volen treure el mercat i els altres un de fals, un que no fa res. Evidentment els voluntaris no ho saben. Doncs han comprovat que hi ha alguns pacients que és curen(amb el fals), senzillament perquè s'ho creuen (efecte placebo).

Recordeu els nois de “Viven”, aquella gent que es va quedar tirada enmig dels Andes. Expliquen que els primers dies, el supervivents que no creien que es salvarien anaven morint... i només els més obstinat i optimistes anaven salvant els dies... La majoria eren catòlics.

En fi, que no és una qüestió de Fe, de Religió o de Déu. Es una qüestió de referents... en uns casos pot ser una pastilla (efecte placebo) en altres un referent religiós. Però tots ells tenen una cosa en comú, són mecanismes per activar el nostre cervell i fer-lo actuar d'una manera diferent sobreposant-se o rendint-se. Res més.

Tot això, és una reflexió en veu alta molt personal, que ningú s'enfadi ara.... de ven segur, que el boig de la ciutat sóc jo.

Us deixo un parell de vídeos molt interessants, el primer és una entrevista a Ayn Rand (filosofa i escriptora) el segon és un divertit monòleg George Carlin (còmic).

Anunci guardat amb èxit

Categoria: Reflexions pròpies

Publicat el 03 Mai 2008

Vist: 3141

Tots sabeu la meva admiració per Linux, porto anys i panys dient que Linux és el futur... que si és lliure, que és més segur... bla, bla, bla. La pregunta que tothom amb fa? Tu tens Linux? La resposta, si tinc Linux... però com a servidor (somiserem.net). L'altre, l'ordenador domestic, el de cada dia funciona amb Microsoft.... Resulta que el meu ordenador, la meva tele, la minicadena... tot! és un sol aparell... un aparell que vaig comprar com a Media Center –això que ara estar tant de moda- ara fa uns cinc anys...

Doncs bé, la meva elecció no va ser gaire bona pel que fa els interessos de la causa oberta (Linux) ja que era un hardware totalment especific i que només funciona, d'entrada amb Microsoft... Si! Amb Linux també (recordem que és obert), però malauradament els meus coneixements no arriben a tant i pel que he investigat, sembla ser, que tampoc per la majoria de mortals...

Però els temps canvien.... tot evoluciona i si bé es cert que els inicis de Linux com ordenador de estar per casa van ser molt difícils... no per les seves capacitats o per la seva potencia, sinó per compatibilitat amb els diferents components que configuren el mercat de PC'S. Ara, les coses han canviat, sobre tot per mi!

Com tots sabreu... les diferents distribucions de Linux porten un Kernel o nucli que els fan funcionar, és com el centre neuràlgic de tot el sistema. Aquest porta unes instruccions per defecte, que afecten directament el hardware.... com els ventiladors, la CPU, la placa base, etc...

Tot això us ho explico perquè el meu PC tenia un problema amb totes les distribucions de Linux.. referent els ventiladors.... perquè? Doncs perquè porten el mateix Kernel (que allibera el propi Linus Torvals)... Si alguna cosa no puc suportar en un media center, és sentir el soroll d'un ventilador m'entres parles amb un amic. I això evidentment amb tirava enrere alhora de passar-lo a Linux.

Finalment i aprofitant la meva curiositat en aquest món, apareix el "mercat" una distribució de Linux (Ubuntu Hardy Heron 8.04) que soluciona aquest problema. Com que és molt nova porta l'ultim Kernel (ja no) i aquest soluciona el meu problema. La llàstima és que en prefereixo un altre... i queden 46 dies perquè arribi!

{mostip showimage=0}Així que des de Som i Serem anunci-ho oficialment que l'enterrament de Microsoft a casa meva, és produirà dintre de 46 dies i que només restarà viu per funcions especifiques del hardware que vaig comprar, en quan el canvii ni això!

Au Revoir Microsoft!!!! (sempre he volgut dir això) el compte enrere a començat! {/mostip}

Anunci guardat amb èxit

Categoria: Reflexions pròpies

Publicat el 11 Abril 2008

Vist: 3199

Feia molt de temps que us volia parlar d’una dona que m’ha encisat... Es diu Regina Spektor i toca el piano.

A part de la seva expressivitat celestial i bellesa rogenca trufada d’una timidesa que posa a més d’un a una temperatura un xic elevada, canta molt bé. Es capaç de tocar varis instruments, des del piano habitual, a la guitarra o la cadira (com si fos la bateria). Les lletres són boniques i molts sinceres, gens edulcorades n’hi comercials. El to de veu i la força que desborda són les seves qualitats més captivadores (realment amb té embruixat). Però una de les coses que més amb sorprèn és aquesta capacitat per xiuxiuejar melodies amb uns sons que enamoren i t’endinsen en les seves cançons.

Va néixer el 1980 a Moscou, de ben petita va ser expulsada del país amb la seva família en temps de la Perestroika. Varen anar els Estats Units. Filla de pares Musics toca el piano des dels 9 anys. – l’anècdota senyala que no van poder entrar el piano, ja que en aquella època no es podien entrar objectes soviètics als EEUU. – El seu salt des de l’anonimat Underground novaiorqui ( reconeguda per la seva carrera sacrificada en l’escena ‘anti-folk’) va ser de la mà de The Strokes, més en concret de Julian Casablancas (líder de la Banda), que és va quedar captivat –com jo- en escoltar el talent d’aquesta noia i va decidir que seria la seva telonera durant la seva gira nord-americana.

Axí defineix Regina Spektor la seva música: “No tinc un so total. Tendeixo a pensar cada cançó com un petit món; així, per exemple, en una puc utilitzar elements punk i en una altra un conjunt de càmera de cordes. És més divertit d'aquesta manera perquè mai he de fer la mateixa cosa una vegada i una altra”.

Finalment us deixo un parell de cançons... tot i que si us endinseu a Somiserem hi trobareu tot un repertori (tant de lletres com de vídeos).

{mostip showimage=0} Nota: Reclamem enèrgicament la presencia de Regina Spektor el Palau de la Música! Si us plau responsables del Palau si llegiu aquest article feu el favor de portar-la!!! {/mostip}