Ja fa nou dies que  més d’un miler d’egipcis es manifesten a la plaça de Tahir, la plaça de l’alliberació del Cairo, per exigir la fi del mandat del seu president.

La consigna d’un poble sense classe mitja, tendent a la pobresa, està clara: Hosni Mubarak ha d’abandonar el poder.

Les informacions d’última hora, avalades per la CIA i la NDP concreten que el President egipci dimitirà en unes hores. Tot i això, alguns són els que apunten que s’aferrarà al poder fins a les pròximes eleccions del setembre. Fet no indicatiu de les suposades reformes que se li exigeixen, ja que ja estaven planejades.

Aquesta revolució no és un fet aïllat i espontani, sinó que és conseqüència de l’abús policial i presidencial del poder, de la retallada de llibertats i drets socials, de l’augment de la taxa d’atur, i de la manca d’una classe mitjana estable. També hi ha contribuït l’exemple de Tunísia que va acabar amb el derrocament del seu president Ben Ali.

Cal recordar que Egipte no és Tunísia. La importància del país de Mubarack és cabdal en les relacions internacionals de la història contemporània, i sobretot pel món occidental.

No tant sols per la seva rellevància geogràfica (el canal de Suez constitueix un pas vital pel transport de l’or negre), i econòmica, sinó també estratègica.

Per això, el seu potencial aliat, Estats Units, s’ha posicionat a favor d’una transició cap a la democràcia, però mantenint fins als comicis al faraó, o en el seu cas algú del partit com Suleimán (vicepresident). Els experts apunten que l’administració Obama, i els seus socis europeus, volen evitar així que els Yihadistes es facin amb el poder de Pròxim Orient.

En aquest sentit, és vital el paper d’Egipte, potencial aliat i avalador en la zona d’Israel; fet que va provocar la seva sortida, i posterior entrada, de la Lliga Àrab, on també s’hi troba Palestina.

Els experts apunten, que des de la Lliga àrab també s’està pressionant a Mubarack i el seu règim perquè   es perpetuï en el poder, mitjançant una sèrie de reformes. La por a una reacció en cadena a la zona, i a l’aprofitament dels moviments islamistes Yihadistes a un buit de poder, fa que alguns ja hagin emprès reformes, com és el cas de Jordània. A tot això, Iran està molt interessat en que els Germans Musulmans, l’oposició visible egípcia, ocupin aquest buit.

Un últim apunt, em porta a qüestionar la necessitat de que Pepa Bueno, presentadora del telenotícies nit de TVE, s’hagi desplaçat a Egipte per simplement donar pas a les pròpies enviades especials. No sé si des de l’entitat pública recorden que estem en crisi, i que aquesta es finança amb l’erari públic.

En fi, haurem de seguir d’aprop el que passi en els pròxims dies. El que està clar es que Egipte és el rei de la taula d’escacs del món àrab no islamista a Pròxim Orient. I que com a les normes d’aquest joc, si el rei mor, la partida és perd.

Submit to DiggSubmit to FacebookSubmit to Twitter

La Imatge

Street-Art-by-Hopare-in-Paris-France-2014-1-7576.jpg