You are Beautiful...*

   

    A primer toc de llum, un bonic despertar després d’una nit d’intensa reflexió. Una aurora boreal de somnis es passeja per damunt de joves cossos espargits, innocents, dèbils, protestant per una mateixa causa.


     Fa tres nits que acampo a Sol, epicentre de la ja coneguda com a #Spanishrevolution. L’ambient reivindicatiu, pacífic i voluntuós marquen una concentració que sembla no tenir límits. A cada lluna, es crea una nova comissió, activa, que debat, en el marc del seu propí àmbit, les propostes de millora. Més tard, idees en mà, es convoca l’assemblea general on es tracten tots els temes aprovats en cada una de les comissions; i es redacta el manifest que serà llegit en totes les llengües, inclòs el català. D’altres més quotidianes organitzen el menjar, l’elaboren i el distribueixen, fins i tot a la policia, que amablement la rebutgen per estar de servei. Tot òbviament funciona sense diners, gratuït, solidari, voluntari. De la mateixa manera funcionen infraestructures, encarregada de muntar la “haima” sota la que aixoplugar-se, o la de neteja que mai  descansa.


    Els lemes unificats criden al to dels timbals reivindicacions com les que segueixen: “Esta democracia no nos representa”; “no hay pan para tanto chorizo”; “el pueblo unido jamás será vencido”. Més enllà, creixen el centenar de pancartes que inunden la plaça de la revolució, molt més humanes: “os dejaremos dormir, cuando nos dejeis soñar”; “el ser humano es maravilloso”; “gracias por venir”; “ ya hemos llegado a sol, ahora vamos a por la luna”.


 

    Però sens dubte, l’emoció s’apodera d’un jove inexpert quan milers i milers de persones mudes aprenen una nova manera d’aplaudir: mans aixecades.   Símptoma que l’esperança d’un nou procedir es possible. Proposta duta a terme per la comissió del respecte, que insisteix, amb èxit, que no es tracta d’un “botellón” sinó d’una manifestació.


    Joves universitaris, treballadors precaris, becaris sense sou, parats, senyores, mares, pares i nens,  homes de tratge, i senyors grans, es passegen cada dia des de les vuit de la tarda per una plaça que ja s’ha  quedat petita, decorada per la comissió d’art amb tot tipus de reclamacions. Llibertat d’expressió,  respecte, reflexions, i bon rotllo és el to habitual d’aquestes jornades que desperten cada vespre.


    Avui m’he despertat mentre tots dormien, ja no quedava res d’aquelles declaracions d’intencions, de  l’esforç d’una gran organització, dels crits de protesta, dels somriures, i de l’orgull d’una generació que  semblava dormida . Una dona elegant es passeja amb un cistell de xurros, els reparteix als més matiners.  Els seus llavis vermells, el perfum car, i el collar de perles ho confirmen, per fi hi som tots. 


Despertar a sol

Submit to DiggSubmit to FacebookSubmit to Twitter

Coratge*

El fet diferencial podria haver estat la virtut de la diversitat. No obstant, la pròpia evolució n’ha creat l’antítesi: la discriminació.

Pocs són els que coneixen la localització exacta de la muntanya del Tlachinollan a Mèxic, i menys encara els que sabien de la seva existència. Aquesta és la tasca de Neil Arias, una voluntària com tantes altres disposada a difondre la veu dels que els hi manca.

La casa d’Amèrica abordava ja fa quinze dies la problemàtica del feminicidi, un fenomen tant patent a Sud Amèrica, com a la resta dels continents.

Els experts es donaven cita entorn a taules de cinc persones. Tots feien gala de coneixements infinits, i de currículums eterns; pocs feien arribar el so d’una realitat no patida.

A última hora, i després de dos intensos dies de conferencies, es presentava el plat fort de les jornades, professors universitaris i alts càrrecs de la cort Inter Americana de Drets Humans feien acte de presencia. Neil Aries, discreta, esperava el seu torn a la dreta de la taula. Entretant, boniques paraules, promeses que no arribaran, i galls d’indi mostren orgullosos tot el seu ventall de plomes.

Estava nerviosa, era evident. La veu entre tallada, i expressions d’un Mèxic profund centraven les mirades altives dels seus companys de taula. Mirades còmplices, rialles emmascarades i cares de condescendència.

No obstant, Aries havia sortir d’una petita vila de la muntanya del Tlachinollan, havia narrat la història de les violacions i maltractaments constants que patien les dones d’aquella zona per part de l’exèrcit mexicà, als pobles més propers. Un país corrupte l’havia portat amb tot el seu esforç fins a Madrid, per difondre la veu a poc més de quatre assistents. Era sincera, humil i humana, i tant sols demanava auxili entre tanta burocràcia.

No em puc ni imaginar tot el que ha lluitat per arribar fins a qui, tal vegada per res. Es per això que es mereix no menys que aquestes línees, i molt més que un compromís ferm de que les dones deixin de ser dones per ser algun dia persones.

   

Submit to DiggSubmit to FacebookSubmit to Twitter

La importància de dir-se Egipte*

Ja fa nou dies que  més d’un miler d’egipcis es manifesten a la plaça de Tahir, la plaça de l’alliberació del Cairo, per exigir la fi del mandat del seu president.

La consigna d’un poble sense classe mitja, tendent a la pobresa, està clara: Hosni Mubarak ha d’abandonar el poder.

Les informacions d’última hora, avalades per la CIA i la NDP concreten que el President egipci dimitirà en unes hores. Tot i això, alguns són els que apunten que s’aferrarà al poder fins a les pròximes eleccions del setembre. Fet no indicatiu de les suposades reformes que se li exigeixen, ja que ja estaven planejades.

Aquesta revolució no és un fet aïllat i espontani, sinó que és conseqüència de l’abús policial i presidencial del poder, de la retallada de llibertats i drets socials, de l’augment de la taxa d’atur, i de la manca d’una classe mitjana estable. També hi ha contribuït l’exemple de Tunísia que va acabar amb el derrocament del seu president Ben Ali.

Cal recordar que Egipte no és Tunísia. La importància del país de Mubarack és cabdal en les relacions internacionals de la història contemporània, i sobretot pel món occidental.

No tant sols per la seva rellevància geogràfica (el canal de Suez constitueix un pas vital pel transport de l’or negre), i econòmica, sinó també estratègica.

Per això, el seu potencial aliat, Estats Units, s’ha posicionat a favor d’una transició cap a la democràcia, però mantenint fins als comicis al faraó, o en el seu cas algú del partit com Suleimán (vicepresident). Els experts apunten que l’administració Obama, i els seus socis europeus, volen evitar així que els Yihadistes es facin amb el poder de Pròxim Orient.

En aquest sentit, és vital el paper d’Egipte, potencial aliat i avalador en la zona d’Israel; fet que va provocar la seva sortida, i posterior entrada, de la Lliga Àrab, on també s’hi troba Palestina.

Els experts apunten, que des de la Lliga àrab també s’està pressionant a Mubarack i el seu règim perquè   es perpetuï en el poder, mitjançant una sèrie de reformes. La por a una reacció en cadena a la zona, i a l’aprofitament dels moviments islamistes Yihadistes a un buit de poder, fa que alguns ja hagin emprès reformes, com és el cas de Jordània. A tot això, Iran està molt interessat en que els Germans Musulmans, l’oposició visible egípcia, ocupin aquest buit.

Un últim apunt, em porta a qüestionar la necessitat de que Pepa Bueno, presentadora del telenotícies nit de TVE, s’hagi desplaçat a Egipte per simplement donar pas a les pròpies enviades especials. No sé si des de l’entitat pública recorden que estem en crisi, i que aquesta es finança amb l’erari públic.

En fi, haurem de seguir d’aprop el que passi en els pròxims dies. El que està clar es que Egipte és el rei de la taula d’escacs del món àrab no islamista a Pròxim Orient. I que com a les normes d’aquest joc, si el rei mor, la partida és perd.

Submit to DiggSubmit to FacebookSubmit to Twitter

Mes de Gener, mes malfeiner*

Gener pretén acabar amb una última onada de fred. Entretant descobrim que no som qui pensàvem que érem. El responsable, "ofiucos", la tretzena constel·lació que ha jubilat a més d’un astròleg.

Els canvis semblen ser la tònica a seguir. I diuen les rondalles populars, que tot canvi sempre és per a be. Esperem que un dia no molt llunyà els nostres es facin realitat. Alguns demanaran feina, altres un nou amor, i inclús alguns la independència.

Mentrestant ens haurem de conformar amb la transformació de La Caixa en banc, la futura cotització de becaris i cuidadors de fills, o la substitució que pretén portar a terme la Generalitat de Renfe pels FGC. Sens dubte un encert.

Tot i això, hi ha coses que semblen no canviar. Llegíem a la premsa, que alguns quiosquers nord-americans han censurat la portada, d’una  revista del cor, en la qual s'hi veia a Elton John i el seu marit presentat el seu fill. Ja se sap el doble joc de la moralitat sempre tan present.

I parlant de cor, per a tots aquells que sempre acusen a una premsa més que desprestigiada, per mèrits propis, d’ensorrar l’esport, toca demostrar com l’enemic el tenen a casa: La premsa esportiva. Fa dues setmanes sonaven les alarmes, Piqué i Shakira podrien estar ennoviats. En la retransmissió en directe d’un partit de futbol, en el programa Tiempo de Juego, podíem escoltar tot tipus de comentaris al respecte. La noticia de l’affaire va començar justamente al diari Sport.

"La nostra" tampoc es va quedar enrere amb l'estel·lar intervenció de Sardà, sort que aquests temes mai entraven a "Can Terribes".

En fi, ja ho diu el refrany sinó pots amb l'enemic uneix-te a ell.

Submit to DiggSubmit to FacebookSubmit to Twitter

Més articles...

  1. Un any digne d'admirar*

La Imatge

800px-Fractal_Broccoli.jpg